En una societat que reclama vivències, l’espiritualitat torna a recuperar el seu protagonisme. Aquest nou context obliga a repensar la pastoral. Ara bé, no es tracta d’un fenomen completament nou ni d’una simple moda passatgera. La trobada amb un Déu que s’atansa a la humanitat és el nucli de la fe cristiana. Un Déu inefable que, però, s’autocomunica. Un Déu que, alhora, calla i es revela, s’oculta i es mostra; es manifesta en el secret, es fa present d’incògnit. L’astorament davant l’ordre del món, la pregària viscuda des del fons del cor, les celebracions comunitàries, la travessa dels deserts existencials, la solidaritat del bon samarità o el diàleg fratern són moments que acullen aquesta trobada entre Déu i l’ésser humà. Una relació misteriosa, que palesa el contrast entre la infinitud divina i la limitació humana. Tabor, la muntanya on Jesús es transfigura, on mostra la seva autèntica identitat, serveix de marc per analitzar el sentit de l’experiència espiritual, la seva necessitat i les seves exigències, la seva oportunitat i els seus riscos. La fe sense experiència es marceix. L’experiència sense reflexió i sense compromís es corromp. Tot un repte per a la pastoral en plena postmodernitat.
