Ja ha arribat la primavera”, havia dit amb tendresa a la seva dona. N'hi ha hagut moltes i de molt diferents, de primaveres en la vida d'Andreu Cornet. Ara sent tota la decrepitud del seu temps i passa la seva última primavera al llit, malalt. A vist escolar-se la seva vida entre el silenci de la repressió i el dolor de la soledat i avui, al matí del 14 de maig de 1987, retroba en els records un seguit de figures que l'han acompanyat sempre i l'acompanyen encara, donant relleu al seu viure anònim, ignorat pels fills i per tots els qui l'envolten, per als quals tan sols és una ombra muda i insignificant, un vell malalt i sense biografia. Per damunt de tot, però, planant constant en la seva consciència, hi ha la darrera esperança del present que li dóna alguna força: l'aire d'innocència nova, l'alegria de viure una mica més i tot l'amor que només pot abocar en el seu net de sis anys, l'únic que de tant en tant encara l'escolta.
