Francesc Torralba es despulla de tots els condicionants superflus mentre comparteix amb el lector l'experiència de la pregària quotidiana, fins arribar a l'abandonament i el silenci amb què, ara, intenta trobar el sentit final al diàleg amb el transcendent.
«La pregària, sense transformació interior i exterior, és pura xerrameca.»
«Arriba un dia que la fulla de roure es despenja de la branca i cau sobre el riu. (...) No es pregunta on va, no es pregunta si s'enfonsarà o surarà fins arribar al mar. Senzillament, s'abandona al riu.»
«La pregària és un exercici espiritual que tot ésser humà, independentment del que creu, pot realitzar. (...) La pregària és la respiració de l'ànima.»
