Els versos escrits en el poemari Xaman ens retrotrauen a l'essència primordial de l'ésser humà, la seua relació amb la natura i amb altres éssers humans. La nit ancestral, el misteri del foc, el do de la paraula i el so prenen un sentit de percussió sonora que s'endinsa en els ritmes primigenis. (…) El poemari és un recorregut vital de l'existència humana al llarg del temps. Els sons colpegen les ossades, expressen el fred, la calor del foc o el misteri de la foscor de la cova. És també el vaivé del brunzit hipnòtic que ens transporta a eixe altre món màgic: l'espai i el temps del xaman, del trànsit que connectava homes i dones amb la natura, principi i fi de la seua supervivència.
