PLUJA QUE S’ACOSTA
Han esborrat la pissarra de les golfes
i el vent encén la llum dels estels,
que és nerviüda, ara. Algú ho descobrirà, algú ho sabrà.
I si en algun indret d’aquest gran planeta
se sap la veritat, un bocí ressec, envernissat pel sol
quedarà tot just penjant en la seva pròpia infàmia, en la seva humilitat. Ningú no en traurà profit, però les coses ja no poden empitjorar.
Continua jugant i prou, perfeccionant com ho fas el pas dins el desordre, ara intencionat. ¿Que no ho veus que no hi podem fer res més? Mentrestant, grans focs s’alcen, com pallers en flames. Ja han ajustat l’esfera i és inquietant, però tota la teva finesa és al viure conspira-hi en contra, ara que això és casa nostra: un lloc d’on ser, i pel qual la gent es pugui preguntar.
