Mai fins ara, Joan Margarit no havia escrit un llibre que, conservant la tendresa dels seus primers poemes, tingués també la lucidesa severa dels últims. La intelligència sentimental i la bellesa abrupta d'aquests versos signifiquen un pas de gegant en la poesia del poeta català més llegit del nostre temps.
Assegut en un tren contemplo els camps i de sobte, fugaç, passa una casa que és el llampec dalguna veritat. Seria un error baixar del tren. Ja no hi seria. Estimar és on, i sempre hi ha una cosa que mho revela: un terrat al sol, la tarima del director dorquestra sense ningú, només amb una rosa, mentre al voltant els músics toquen sols. Un dormitori a lalba, un camp segat. Per descomptat, el cant daquells ocells al cementiri un matí de juny. Estimar és on. Perdura al fons de tot: és don venim. I és aquell lloc on va quedant la vida.
