Entre Dona soc i els tres Contes dun cap tallat salça un cor col·lectiu que parla amb veu dombra, de carn ferida, dànima que se sent buida. «Des daleshores soc poeta dels mals dies i mala poeta» diu Rachida Madani. Les dones serigeixen com Xahrazads modernes entre distàncies i destins que oprimeixen el pit i la vida: mares que perden fills, infants condemnats a la fam, amants esquinçats pel tren o pel mar.
La paraula és crit i murmuri, davant de la pèrdua pròpia i aliena, que entenen només els que shan sentit perduts en ells mateixos o en latzar del món «Estem tots dos,/ oh, don Quixot (
)/ i com tu/ pobre justicier/ tinc sempre/ menys braços/ que el molí.» És una poesia que no es resigna: trenca murs i navega en barques de mots cap a laltra riba. Els textos ressonen com un pròleg a la memòria, una celebració del verb com a única arma i la imatge del jo es fragmenta per esdevenir nosaltres.
La veu femenina shi mostra nua i col·lectiva: resistència obstinada que es conjura per no ser mai del tot vençuda. «Alçat i crida la teua nit /(
) Alçat germà,/ cada sol gitat/ és un home mort.»
