En Flòbies de cristall la contemporaneïtat, allò que pertany a l'època actual, enllaça amb la tradició poètica, el sonet, que reneix un cop més per consolidar-se com una forma plenament actual. Així, Carme Bennàssar s'apodera de la tradició, de l'estructura clàssica per excel·lència que lliga dos quartets i dos tercets, amb uns versos que escapen de l'obvietat i que, com indica Marta Pessarrodona al pròleg, fan més actual que mai el vers de J. V. Foix quan pregona «m'exalta el nou i m'enamora el vell».
