No són pocs els estudiosos que defensen que l’obra d’un autor es pot interpretar sols adreçant-se als títols. En aquest cas, L’oracle de la natura ja ens diu moltíssim. El poeta el que fa és escoltar el clam de la natura. Un clam que arriba en forma de predicció, de vaticini, d’oracle, en definitiva. Com aquella saviesa amagada a l’interior de l’oracle de Delfos a l’antiga Grècia. A ningú se li escapa que reflexionar sobre la natura és una qüestió de vivíssima actualitat. Temes com el canvi climàtic o la pandèmia mantenen en primer pla el ressò d’aquesta preocupació. El plantejament que fa en forma d’oracle ens dóna a conèixer molt del tarannà de l’autor. No cerca alliçonar sinó conscienciar, compartir. Cerca la conscienciació de la forma amb què sols la poesia ho sap fer. Una forma oberta, interpel·ladora, commovedora però mai imperativa, una forma que solca les ones del suggeriment perquè sigui el lector qui tregui les pròpies conclusions.
[...] Damià Vidal a L’oracle de la natura ha creat un poemari arquitectònic, això vol dir construït de forma impecable, no sols en els poemes individuals seguint un model mètric ben compassat que mereixeria una lloança a part, sinó sobretot per la relació que mantenen els quatre elements. Una relació a cops d’apropament i combinació, altres d’absència que faran la delícia del lector i que mantendran desperta la seva atenció. Rere el batec dels versos hi sura el pensament. El poeta no només ha cercat una bella exposició, sinó que s’ha valgut de la mateixa per introduir contínues temàtiques i reflexions.
