La fascinació per les paraules, que venien d’un món que ella no coneixia però que li anaven dirigides i marcaven unes vetllades familiars embolcallades amb un halo de nostàlgia, va desvetllar en Mireille Gansel la necessitat de saber què hi havia exactament darrere de cada paraula precisa. En un món marcat per l’obligada diàspora familiar i la barreja d’idiomes producte d’una persecució ignominiosa, la poeta busca la seva llengua interior fent de la traducció una manera de viure, un camí de coneixement, de descobriment i de vida.
Hi ha llibres que t’enamoren, que t’hi voldries quedar a viure. Comences a llegir i les paraules et ressonen a dins com fent-se espai per formar part de la teva vida, per convertir-se en experiència pròpia. Bevent a les fonts que l’autora va construint, recorrent els camins que transita, se’t desperta el desig de dir el que ella diu amb les teves paraules. Què és traduir sinó portar a casa l’aliment que trobes pel camí per construir un nou text on habitar? Traduir com transhumar. Transhumar per traduir. (De l’epíleg de Dolors Udina)
