La Belle Dame sans merci va ser potser el text francès més influent del segle xv, si més no el poema més conegut i imitat, i shan trobat ressons daquesta obra en poemes dAusiàs March, Pere Torroella i Ramon Llull (entre daltres noms menys coneguts).
Lobra, narrada en primera persona, tracta dun vidu que cavalca decidit a abandonar-se a la tristesa més absoluta per la mort de la seva dona, fins que arriba a un verger on sestà fent una festa i allà és testimoni duna conversa entre un enamorat i una dama. El diàleg entre la parella constitueix leix central del poema. La dama, en una demostració de crueltat i manca de mercè, rebutja lenamorat, el qual, segons explica el narrador, mor de tristesa poc després daquella conversa.
Va ser un poema molt exitós, però també va desencadenar una gran polèmica. Com comentava Riquer, «Alain Chartier [...] deixa el final del dissortat amant en una intencionada vaguetat que pot induir a suposar que mori desesperat, i això comporta la condemnació de la seva ànima. Així sexplicarien les immediates reaccions en pro i en contra el poema, on la dama, de fet, esdevé culpable de la damnació de lenamorat.»
La traducció que ara editem de Francesc Oliver està escrita en octaves decasil·làbiques i és remarcable la seva qualitat literària, lescassetat derrors de traducció i el profund coneixement de la llengua i de la poesia francesa. El fet de fer servir aquests versos i no pas els octosíl·labs originals ni tampoc la rima, fa que hagi dadaptar el text o afegir-hi rebles i innovar. Aquesta traducció podria passar per lobra original dun poeta català, ja que les solucions lèxiques, les fórmules i els girs o expressions coincideixen amb els de la poesia catalana de lèpoca i demostren ladequació a la poesia catalana, per part del traductor, del text que traduïa.
