Mn. Francesc, com qui no vol, aprofita per recordar la coherència i el destí de l’Esperança cristiana, des de la fe i la raó, enfront de la incoherència d’un món clos que neix del no res per casualitat i s’acaba en la foscor del no res. També ens recorda amb intensitat, malgrat les neurociències, que l’ésser humà no és una objete material i que posseeix una dignitat que el fa sagrat.
(Del pròleg)
